Germà Capdevila: El límit de dèficit

La greu situació financera de la Generalitat ha provocat que un tema que hauria de ser estrictament tècnic hagi esdevingut un tema de conversa omnipresent: el sostre de dèficit.

L’Estat espanyol imposa un límit de dèficit del 0,7, la qual cosa obligaria a unes retallades de més de 4.000 milions d’euros. Per evitar-les, el govern català pressiona per elevar aquest sostre fins al 2 per cent, i així, segons el president Mas, evitar unes retallades que no es poden assumir sense ferir de mort un estat del benestar que ja és en cures intensives.

El que hom no explica prou és que quan parlem de dèficit del que parlem és d’endeutar-nos més per cobrir la diferència entre ingressos i despeses. I qui ens prestarà aquests diners a un interès per sobre del mercat és el mateix Estat, a través del Fons de Liquiditat Autonòmica. Aquí és quan toca recordar que la capacitat fiscal dels catalans permet recaptar més de 30.000 milions d’euros cada any, però que només 19.000 són transferits a la tresoreria de la Generalitat. El panorama és de caire mafiós: qui es queda amb una part substancial dels nostres diners, després ens els presta amb un elevat interès, o bé ens obliga a retallar en educació i sanitat.

Imagineu-vos que l’esforç fiscal dels catalans és un immens dipòsit d’aigua. Tenim aigua de sobra per beure i per a la nostra higiene personal. Resulta que en aquest dipòsit algú (Espanya) ha fet un forat a través del qual treu una part important de l’aigua acumulada (dèficit fiscal). Com que no ens queda prou aigua, ens diuen que haurem de deixar de dutxar-nos cada dia, i que haurem de sopar sense beure’n, perquè amb prou feines n’hi ha prou per fer uns glops per dinar. Per a més inri, aquell que recull l’aigua de la fuita ens ofereix de prestar-nos l’aigua amb interessos, i ens exigeix que per tornar-la, si cal, suprimim també l’aigua del dinar.

Si ens expliquen aquesta faula, ens resultarà increïble que ningú no es plantegi que el que cal és reparar la fuita abans que no endeutar-se per comprar més aigua. Resulta increïble, però és exactament el que estem fent.

Article d’opinió publicat al diari El Punt Avui el 30/03/13.

Aquest article d’opinió es pot trobar dins del recull del bloc a  Raons de pes > Articles d’opinió.

Ramon Tremosa: Cal fer coincidir eleccions europees i consulta?

Les properes eleccions europees se celebraran el diumenge 25 de maig de 2014 i, atès que fa temps que alguns dels més destacats polítics i intel.lectuals catalans proposen de fer coincidir la consulta sobre el futur de Catalunya amb aquests comicis al Parlament Europeu, cal que estudiem i valorem molt bé aquesta opció. Voldria contribuir a aquest debat amb les quatre reflexions següents, tot exposant al final de l’article la que és la meva opinió a hores d’ara (susceptible, és clar, de ser canviada).

1.- Els catalans ens vàrem guanyar clarament a les passades eleccions catalanes el “dret a ser consultats“. Això és prou clar per a la major part de l’Europa política democràtica i també per als grans mitjans de comunicació internacionals: fins i tot el diari Financial Times va titular així la portada del dia després de les eleccions (els partits catalans guanyen un radical mandat per al referèndum: “Catalan pro-independence parties win a sweeping mandate for referendum”).

Espanya és qui, negant a ultrança qualsevol possibilitat de consulta, internacionalment sembla reconèixer que no té cap “better together” a oferir als catalans. En aquest sentit David Cameron va dir a Holanda fa dos mesos, en el discurs en què va proposar el referèndum per a que el Regne Unit surti o no de la UE, que “aquells que ens neguen el referèndum han de valorar si estan donant més opcions als partidaris de sortir de la UE”.

Fins i tot el PSC s’ha vist obligat a moure’s desmarcant-se del PSOE per primera vegada en una votació al Congrés dels diputats a Madrid, essent aquesta per a mi la primera victòria política del president Mas després de les eleccions (un vot, per cert, que deixa Carme Chacón en terra de ningú: ni prou espanyola per votar en contra de la consulta ni prou catalana per estar dins de la nova centralitat catalana).

2.- Fer coincidir eleccions europees i consulta pot ser vist internacionalment com un signe de debilitat dels catalans. Per què els catalans, que s’han guanyat durament i clarament el dret a ser consultats, voldrien camuflar i barrejar una cosa tan important com un referèndum amb unes eleccions europeus molt complicades, pel delicat moment en què viu el projecte de construcció europea? Molts polítics i funcionaris europeus pro-europeistes, que simpatitzen més o menys explícitament amb la causa catalana (i que reconeixen la guerra bruta electoral de l’Estat espanyol en campanya, que va maquillar però no pas capgirar el resultat electoral), poden predisposar-se en contra nostra si fem coincidir la consulta amb les eleccions europees.

D’altra banda, l’actual moment polític europeu és molt delicat: els erros de molts governs a escala nacional se solen imputar a la Unió Europea i a “l’austeritat que imposa” (Espanya porta quatre anys amb déficits públics superiors al 10% del PIB!!), tot culpant a la UE de mals locals tal com a Madrid es culpa les autonomies de la ruïna d’Espanya. En aquest context, un escenari força probable és que el proper parlament europeu sigui molt més atomitzat que l’actual, on les principals famílies polítiques (conservadors, socialistes i liberals), tradicionalment pro-europeistes, perdin representació en favor de tot tipus de grups euroescèptics i eurofòbics de tota mena i condició. Que pugui ser imputada a un referèndum català una part d’aquesta atomització europea penso que ens hauria de fer reflexionar.

3.- Atès que la Unió Europea encara no té poders fiscals (no hi ha encara unió fiscal, ni bancària, ni Tresor europeu, ni eurobons…) i atès que la Comissió Europea no té encara legitimitat democràtica per imposar-se a governs europeus ineficients que perseveren en pràctiques ineficaces, les eleccions europees segueixen essent unes eleccions básicament nacionals, vistes com a primàries en clau de política nacional, amb una mica d’aroma europeu (“national elections with European flavour”).

Si fem coincidir consulta i eleccions europees els principals partits catalans que impulsen el dret a decidir potser s’exposaran a ser assimilats molt fàcilment per PP i PSOE als partits populistes de tot color que floreixen arreu del continent. En aquest sentit, potser el PP espera aquesta coincidència: si Catalunya votés aquell mateix dia això permetria al PP (i també al PSOE) afagar la bandera espanyola i apartar del debat polític tota referència a la crisi econòmica, a la seva gestació i gestió per part dels governs Rajoy i ZP.

Sense consulta el 25 de maig de 2014, possiblement el dia següent el mapa espanyol estigui molt més fragmentat i els dos grans partits espanyols estiguin possiblemente molt més debilitats. Això, en opinió meva, reforçaria la causa catalana.

Com diu el president Jordi Pujol “Espanya ha perdut una guerra econòmica contra ella mateixa”. El fracàs econòmic del centralisme madrileny que ja està fragmentant socialment la societat espanyola, tindrà la seva traducció política en forma d’atomització electoral, com ja anticipen les darreres enquestes. Barrejar consulta i eleccions podria camuflar i endarrerir aquesta fragmentació electoral espanyola, en favor dels interessos pro-statu quo del centralisme madirleny que avui defensen PP i PSOE.

4.- Sir Graham Watson, president del partit liberal europeu, eurodiputat britànic des de 1994 i que ha donat suport públic al dret a decidir dels catalans (entrevista diari ARA, 16.09.2012), recomana que els “catalans votem el mateix dia que Escòcia”. D’aquesta manera serà visible a tot el món, a plena llum del dia, la baixa qualitat democràtica de l’actual Estat espanyol, ja que a Europa molta gent es pregunta “per què Rajoy no fa de Cameron?”. Aquest argument és inapelable pel centralisme madrileny.

David Cameron va anar a Escòcia i va signar la transferència de competències al Parlament escocès, tot dient que és partidari de la unió però que “el partit escocès SNP es va presentar a unes eleccions demanant un referèndum i les va guanyar. Jo he vingut a atorgar al seu parlament la possibilitat de fer-lo”. Penso que poques vegades Catalunya ha tingut una conjunció astral tan favorable com aquesta coincidència temporal amb Escòcia!

Escòcia ha anunciat el seu referèndum per al mes d’octubre de 2014 i fer coincidir totes dues consultes donaria a Catalunya una associació internacional amb l’impecable procés democràtic escocès, un procés pactat admirablement entre Londres i Edimburg que deixa en clamorosa evidència l’autoritarisme madrileny. A hores d’ara i a data d’avui, jo m’inclino per aquesta darrera opció.

Article d’opinió extret dels blocs de Vilaweb.

Aquest article d’opinió es pot trobar dins del recull del bloc a  Raons de pes > Articles d’opinió.

Opinió: L’oportunitat empresarial d’un estat

La vocació internacional de l’economia i l’empresariat català és una constant en la nostra història. Més enllà de la pertinença a un estat, Catalunya i els seus sectors econòmics sempre han mirat a la Mediterrània, a Europa i, quan els mitjans així ho han permès, al món sencer. Una tendència que no ha parat de reforçar-se en les últimes dècades amb la desaparició del mercat interior . Avui ja som un actor més en l’economia internacional. Sectors com els fabricants de béns d’equip, la cuina, els esports, la moda, la biotecnologia o l’oci són només alguns exemples que així ho demostren. Empreses molt especialitzades i totalment internacionalitzades que juguen la Champions dels seus sectors, els nostres silent leaders .

Si és cert que l’empresa catalana no mira només el petit territori on resideix ho és també que ha col·laborat des de fa anys en la cohesió social del nostre país. Ha bastit un model de relació, de contractació laboral, de concertació social que, colze a colze amb les polítiques públiques, han fet funcionar l’ascensor social a Catalunya, especialment fins a l’arribada de la crisi l’any 2008. I exemple d’aquest bon model és la quantitat d’empresaris d’èxit que ara mateix té el país i que són fills de les diverses onades d’immigració. Com en l’esport, la cultura i la gastronomia, en el món empresarial aquesta suma de diversitats ha fet més ric el país, i no només en el sentit material, sinó que ens ha ajudat a créixer en un marc de responsabilitat i compromís, fugint de la cultura especulativa i centrant-nos en l’economia productiva. Diversitat i projecte comú d’acord amb la societat que tenim al nostre voltant. Una fórmula d’èxit de la qual el soroll mediàtic, massa sovint, no ens permet escoltar-ne els bons resultats.

I és en aquest sentit que, en un context canviant i després de les demostracions públiques de carrer i electorals en favor el dret a decidir, molts empresaris creiem que és el moment perquè Catalunya decideixi lliurement el seu futur. Així ho pensen també diverses organitzacions patronals com la Cecot, la Pimec, el Cercle d’Economia, les cambres de comerç i la Fajeec, per exemple. Cadascú, evidentment, amb els seus matisos. Si la realitat canvia, si la societat reclama un dret com és el més democràtic de tots, els empresaris hem de ser els primers interessats a voler entendre’l, adaptar-nos-hi i donar-hi suport. Amb interessos i idees pròpies, som molts els empresaris que volem col·laborar en aquest procés de transformació i millora del marc de relacions polítiques a Catalunya. Com un actor més de la societat, les empreses també volem contribuir a definir el país del qual formem part. Ens agrada el dret a decidir i no volem, ni podem, quedar-ne exclosos.

I és clau que aquest dret s’exerceixi, perquè el procés endegat és una oportunitat única d’obrir un nou país que consolidi els valors més positius de l’empresa: la transparència, la integritat, l’austeritat, la competència. I ho és també, evidentment, per allunyar els polítics que es deixen corrompre per empresaris corruptors que fan un trist favor a la professió i al conjunt de catalans i catalanes. Hi ha pocs projectes en els quals l’esperit emprenedor que reivindiquem els empresaris es pugui plasmar tan bé com en la voluntat de decidir d’un poble que vol construir un nou estat. Una estructura política que abandoni les males pràctiques i transformi la nova administració en una màquina ben programada per assolir l’eficiència, l’excel·lència i el benestar de la població. Una nova concertació social que ens permeti abandonar les estructures caduques, lentes i poc pràctiques d’un estat que fa anys que va deixar enrere les oportunitats.

Sentiments i pensaments compartits, doncs, per la majoria de societat civil, també per molts empresaris, que es lleven de bon matí per anar a les seves fàbriques i són ben conscients que l’empresa és, bàsicament, el resultat d’un esforç col·lectiu i un reflex diari del dret a decidir. Perquè, entre molts altres motius, som conscients que no hi ha res més digne que un poble que s’expressa lliurement i que treballa per millorar el seu esdevenidor. I aquells empresaris que no tinguin clara aquesta màxima, que anteposin els seus interessos individuals enfront del dret col·lectiu, negligeixen en la seva responsabilitat i condició d’empresari.

Aquest article d’opinió el trobaràs en el nostre recull a Raons de pes > Articles d’opinió.

Article publicat per Jordi Cuxart al diari ARA